Història: '' Les dones fan olla¨''

Associació de Campaners de l’Alqueria de la Comtessa

A la fi dels anys setanta del passat segle, i com va succeir als altres campanars de la Safor, el de l’Alqueria va oblidar els seus tocs manuals i va passar a funcionar amb un sistema elèctric. Es va perdre aleshores la melodia que durant generacions havien escoltat els veïns del poble, quan les campanes tocaven semblaven tocar “Les dones fan olla/en una cassola’’ o si es prefereix SI-LA SI-LA SOL-SOL, perquè a l’Alqueria,

la campana menuda està afinada en SI, la mitjana en LA i la grossa en SOL, o segons la combinació més tradicional, que identifica les campanes per la seua grandària –1 la menor i 4 la major– “Les dones fan olla”         era 2-3 2-3 4-4.

L’empresa que va electrificar les campanes va prometre que “Les dones fan olla/en una cassola” perviuria amb el nou sistema, però no va ser cert: les campanes havien oblidat la seua pròpia melodia des que ja no eren acariciades per les mans dels homes.

Llavors, va arribar Toni Díaz i la resta dels seus companys de l’Associació de Campaners de l’Alqueria. I va començar a teixir-se aquesta història, que és la d’una troballa, la d’un retrobament.
Toni gens sabia de música. Però el 1998 i quasi com si d’una broma es tractara va voltejar campanes durant les festes de la Vall de Gallinera i l’experiència li va agradar.
Va evocar llavors la seua infància, transcorreguda enfront del campanar de l’Alqueria, quan observava els vells campaners voltejant les campanes com tota la vida “Les dones fan olla”. Al costat d’altres companys es va proposar recuperar el temps perdut. Ho van passar malament al principi perquè entre quatre homes i després de donar més de catorze estibons a la campana més gran no van poder fer-la rodar. Ja no quedava cap dels antics campaners per a ensenyar-los, van sentir por, van lamentar la seua falta d’experiència… Però es van esforçar, i van començar a saber el que havien de fer: conèixer l’espai que ocuparà la campana quan les mans de l’home la fan rodar perquè no es produïsquen accidents; establir on ha de col•locar-se cada campaner, el peu esquerre sempre fix perquè la campana del company no colpege ningú; dominar l’instrument, estimar-lo.

Cadascú es va quedar amb una campana pròpia. Van aprendre. Van revoltar. Va començar llavors el viatge més apassionant: retrobar-se amb la melodia perduda, “Les dones fan olla”.

I com en tots els grans descobriments, la casualitat va tirar una mà: Toni Díaz es trobava sopant a Piles durant les festes quan va escoltar la cançó. Semblava una al•lucinació: “Estic escoltant a Piles el toc de campanes com antigament es feia a l’Alqueria. No pot ser”. Fins que es va desfer el misteri: el rector de Piles havia trobat un casset on es trobava gravada “Les dones fan olla” l’últim any que va haver toc manual en l’Alqueria i la reproduïa ara a les festes del seu poble.

Toni va demanar la còpia, i va començar a assajar-la a l’Alqueria al costat dels seus companys mentre al poble rebien la seua obstinació amb escepticisme i algú els recordava que els antics campaners van tardar més d’un any a ensenyar la cançoneta a un aprenent, així que com anaven a assolir-ho ells.
Però ho van assolir.

Va ser el dia de la processó de Sant Pere de 2000 a l’Alqueria. Un dia gran. Al principi no eixia, només
era el revolt de sempre sense harmonia, però com aquesta processó és prou llarga –el de sempre, el de tots els pobles: es revolta, silenci durant quatre o cinc minuts, torna a revoltar-se–, finalment ho van trobar. Ací estava: 2-3 2-3 4-4, “Les dones fan olla”, amb la 2 i la 3 voltant-se simètricament, una dins de l’altra. Tot un llenguatge recuperat. 2-3 2-3 4-4, és “Les dones fan olla” a l’Alqueria, però la combinació també era coneguda des de temps ancestrals a la resta de les poblacions de la Safor, on només canviava la interpretació del so, la lletra. Així, 2-3 2-3 4-4, era “Trau les claus/tu les tens/trau tabac/i fumarem” a Bellreguard. I a Rafelcolfer era Siteula-Meula, Siteula-Meula.

Cada vegada que Toni i els seus companys arribaven a un poble ningú no recordava com sonaven abans les campanes, però quan ells les manipulaven, 2-3 2-3 4-4, la gent gran deia que així era, que així la recordaven, que era d’aquesta manera com la seua memòria havia posat a refugi aquell so des d’eres llegendàries. 2-3 2-3 4-4… Real de Gandia, Potries, Piles, Rafelcofer, Benirredrà…Aquell primer viatge iniciàtic de Toni a la Vall de Gallinera havia retornat a la Safor el fragment sonor de la seua pròpia identitat.

   ''LES DONES FAN OLLA''